Els verbs 2: busquem-los i analitzem-los. (Tema 1, 1a avaluació)

Aquest text està pleníssim de verbs. Llegiu-lo i ompliu la graella que us donarà la professora: 

DINAR

Hola, què tal, quan temps. Petons. Pensava que no arribava. Portes gaire esperant-me? És que si no hagués perdut l'autobús hauria arribat a l'hora, sembla que sempre que quedo, em passa!

Has arribat fa deu minuts?  Llavors encara. Què, com va tot? Bé, perfecte. Tens alguna idea d’on anar a dinar? Doncs anem a prop de casa. Hi ha un restaurant que no està malament, jo és que aquesta hora ja no tinc ni gana, però vès, bé hem de dinar. Que estic molt prima? Què va què va, el que passa és que intento no engreixar-me més… Va, anem-hi, que encara ens tancaran.

Et veig perfecta. Jo, com sempre, amb les meves coses, que quan faci 70 anys i viatgi amb l’Imserso continuaré igual, i és que no hi ha manera, no hi puc fer res.

Seiem aquí. Mira ja ens porten les cartes, fem un menú, oi?

El meu marit, tranquil, com m’agrada que estigui. Ja saps que me l’estimo moltíssim i les nostres relacions són excel·lents. No voldria que patís per res. Els sentiments de culpa ja me’ls empasso jo, que per això faig el que faig.  
La nena? Sembla un cavallot, no sé a qui ha sortit… ja és a la Universitat i li encanta. El petit moníssim. Què prendràs? Jo l’amanida i el peix a la planxa, és que no tinc gaire gana…

Doncs mira, quan et deia que com sempre és que continuo igual amb els homes. No sé què em passa amb ells però sempre acabo tenint-hi malentesos. Amb en Pep no, en Pep és diferent, això nostre és passió, un sentiment que només m’ha fet sentir ell, ni l’Artur m’ha fet sentir així. Però aquest any ho he passat fatal. S’havia distanciat, ja no era el mateix, gairebé no ens hem vist… Vols aigua també per beure, doncs apa, ja ens la poden portar.

Els regalets desaparegueren d’un dia per l’altre. Ja saps que ell sempre em comprava llibres, m’escrivia poemes, em portava mocadors, em tractava com una reina, com la seva reina, reina per aquí, reina per allà... Però aquest any res. El dia del meu aniversari ens vam veure i va ser la gota…. Quan li vaig dir que feia anys vaig veure que no se n’havia recordat. Perdona, perdona, de debò que t'hauré compensat abans que ens veiem de nou però ja estava fet. I vaig tornar a casa amb una cosa al cor i a l’estómac, un mal completament físic, t’ho juro. No podia respirar gairebé, com si hi tingués una bola dura que se m’hagués posat allà dins i quan vaig haver vist el correu i no hi vaig trobar res de res... Està bona l’amanida, almenys no és iceberg, no suporto l’iceberg.

I quan tanques la porta, tot ha de quedar a fora. Petons a l’Artur, el sopar, els nens…  I com ha anat el dia, mentre vas sentint aquella opressió que t’ofega. I, després, tota la nit sense poder dormir, sentint la respiració de l’Artur i pensant pobret si ho sabés i, gairebé al mateix temps, en Pep no m’estima, no sent el que jo sento per ell, no em puc creure que se n'hagi oblidat!

Sí, l’endemà em va trucar i es va disculpar: que jo t’estimo molt, que aquest any ja ho saps, l’Anna és a casa, a l’atur, l’empresa va malament i em dóna molta feina i tot surt com no vull que surti, però jo no et vull perdre, de debò que ets el millor que m’ha passat a la vida. I jo quan li sento dir això em desfaig, me’l crec i torno a respirar.

Ja has acabat el primer? Doncs jo ja no puc més d’amanida, potser que demanem que ens portin el segon, no?

Per on anava? Ah sí, molt bonic aquell dia, però després un llarg període de silenci. Ni mails, ni missatges, ni cites inesperades. Com si no existís, com si no em volgués veure. I jo, cada vegada pitjor i sense poder explicar-ho a ningú, Fins que al final vaig pensar… Uff quin peix! no fa gaire bona pinta! El teu pollastre sembla millor, mira que sempre hi havia menjat bé aquí.

Bé, doncs, vaig pensar, Laura t’has de centrar, no pots viure al voltant d’ell, això no pot continuar així, t’has de posar seriosa i li has de deixar clar que ets capaç de deixar-lo. I li vaig trucar i li vaig dir que havíem de quedar perquè volia parlar amb ell, que m’ho devia. Que no es preocupés, que no pensava exigir-li res, però que necessitava una tarda, que me la dediqués.

Saps com va ser de dur? Però havia decidit jugar-m’ho tot a una carta. Vaig pensar que faria veure que el deixava de bon rotllo, li compraria un llibre, li escriuria una dedicatòria i li engegaria un discurs on li diria que ell era una de les coses més importants de la meva vida, però que no podia continuar amb aquell neguit, que si ja no sentia el mateix, preferia poder recordar-lo bé, abans d’acabar odiant-lo.

Vaig pensar què li diria a consciència, ho vaig assajar davant del mirall, un migdia. Hi vaig posar tot el que pogués servir com a xantatge emocional, totes les trampes on volia que caigués perquè m’acabés dient el que volia sentir. Quan era amb ell, ho vaig dir tot amb un to de veu dolç, comprensiu, perquè quedés clar que valorava tot allò de bo que havíem compartit… I, sí, em va donar resultat, em va dir que m’estimava, que a mi se m’havia ficat al cap que no,  però que ell continuava sentint per mi el mateix que al principi, que com podia convèncer-me… I què t’he de dir? Jo n’estava disposada des de l’inici a deixar-me convèncer. Li vaig dir que sí a tot i va estar tan dolç amb mi! Un dels nostres millors dies. Vaig tornar a casa tan feliç, que fins l’Artur se’n va adonar, pobre.

Postres? Jo vull directament el cafè. A tu ja no t’interessen els homes? Doncs jo mira, no hi puc fer més. I sí, aquest estiu tornarem a trobar-nos al càmping, però allà, si no vols, no et veus. Tenim les caravanes força lluny uns dels altres i jo tinc clar que no em dedicaré a buscar-lo com l’altre any. Coincidim, bé, no coincidim, també. A més estaré molt ocupada perquè, a part de la meva família, acolliré un nen sahrauí i, és clar, l’hauré de cuidar bé. Potser amb ell m’adono que els meus problemes són bestieses, que em preocupo per res. T’estranya? Doncs era una cosa que tenia al cap fa temps, l’acolliment d’estiu. I aquest any, a la feina de l’Artur, hi ha una noia que és de l’associació i li va dir que els en sobrava un i vam dir, doncs, per què no? Així que estaré sobreocupada i no hi haurà temps per altres coses.  Ui, el cafè està carregadíssim, tu no en prens mai? No sé com t’ho pots fer, jo no podria viure sense cafè.

[…] 

Què, paguem?

I tu bé, oi? De fet et veig molt bé, has superat ja allò del teu marit? A veure si ens veiem més sovint. Va que t’acompanyo al metro i m’expliques alguna cosa, que sembla que només he parlat jo…

En aquests enllaços hi trobareu models de conjugació verbal:http://verbsconjugats.orgfree.com
  http://www.verbs.cat/ca/
I si voleu practicar amb altres exercicis, en trobareu a aquest altre:
http://enxaneta.info/activitats/verbs/14